El títol d’aquest llibre —i l’adjectiu— coincideix tant amb el gat com amb el llibre d’aquesta foto, però em centraré en l’últim, escrit per Glennon Doyle (Urano Testimonios). Un dia de novembre de l’any passat havia quedat amb una amiga i, posant-nos al dia, Indomable va sorgir durant la conversa. Les dues l’havíem llegit a finals d’estiu i com l’edició en castellà encara no havia sortit (Urano Testimonios va publicar l’edició espanyola el mes de maig enguany), ens va encantar poder intercanviar opinions amb algú que ho havia llegit. Ella, d’origen anglès, també s’havia afanyat per a adquirir l’edició original — i també havia subratllat diversos passatges! Les dues, a més, animem a tothom, especialment a dones, a llegir-lo; no com (un altre) llibre de respostes fàcils o com a model a seguir, sinó com a inspiració, com una espècie de xerrada de motivació.

Delicadesa amb temes durs

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquest llibre —i de l’autora— va ser escoltant el podcast de goop, com tinc costum de fer mentre cuino, al març 2020, més concretament l’episodi ‘When You Quit Being Good’ (Quan Deixes de Ser Bona). En aquest episodi, Doyle és convidat per a una entrevista amb la brillant Elise Loehnen (quant trobo a faltar les seves entrevistes!) i d’allò surt una conversa en profunditat, molt captivadora. L’edició en anglès (Untamed) sortia a la venda la setmana següent i vaig reservar el meu exemplar immediatament després d’escoltar l’episodi del podcast. L’energia i la positivitat eren tan contagioses que es percebien fins i tot des de l’altre riba de l’Atlàntic!

Indomable és la valenta història sobre el viatge personal i l’autocuració de Doyle, en la qual és totalment sincera sobre els seus defectes i els aspectes menys afalagadors de la seva persona. És tot un assoliment saber tractar temes tan importants —i delicats— (educació, addiccions, racisme, matrimoni, trastorns alimentaris, salut mental, religió, rols de gènere…) amb una gran dosi d’autocrítica i empatia, posant l’èmfasi en la força, el coratge i el respecte — cap als altres, però principalment cap a un mateix.

Doyle trenca amb la creença, profundament arrelada, que el sentit, el deure, de la seva vida és sacrificar-se a si mateixa pels seus fills i opta per viure plenament i convertir-se en un exemple, un model a seguir per a ells. Estructures familiars més aviat ortodoxes comencen a esborrar-se i noves constel·lacions —més flexibles, més tolerants— emergeixen en el seu lloc. Façanes es derroquen davant la prioritat d’abastar la personalitat i les necessitats de cada membre de la família.

Una cheerleader literària

Hi ha parts del llibre que et commouen profundament, altres (en el meu cas) semblen apropar-se massa a convertir-se en autoindulgents amb les seves anècdotes i diàlegs excessivament ben composts i fins i tot polits; Doyle és una narradora tan captivadora! Gairebé pots percebre el seu entusiasme, filtrant-se a través del text com si ella mateixa es deixés portar per la narració i desitgés ser present, comprovar si ha aconseguit captar el teu interès o no. No puc evitar visualitzar un petit avatar de Doyle saltant entre les línies del text com una sobreexcitada cheerleader literària!

En una història autobiogràfica el grau de compromís i d’implicació de part de l’autor és vital, però per a no provocar una fissura en la connexió empàtica amb el lector, l’estil no s’ha de percebre com a massa editat ni perfecte. El llenguatge polit i la maduresa que expressen els fills de Doyle probablement es deuen, fins a un cert punt, a diferències culturals entre els Estats Units i Europa; sospito que els lectors estatunidencs no aixequen les celles davant l’emmarcat d’unes certes parts del text, principalment diàlegs i cites, encara que, per descomptat, això no deixa de ser una observació personal.

El llenguatge, el to i l’argot utilitzats en el llibre constitueixen un autèntic desafiament per al traductor. El que sona íntim i familiar en anglès (la versió americana) fàcilment pot semblar força superficial i/o despreocupat quan és traduït literalment i és important que s’aconsegueixi transmetre també la profunditat del missatge al lector.

Superficial o no, l’autora és la prova vivent del fet que sempre és possible prendre decisions que canvien les regles del joc i després viure d’acord amb elles, no importa la grandària dels obstacles. I quan es tracta de la més espessa foscor…. ella es va veure submergida i va aconseguir emergir d’ella, un fet que agrega una important autenticitat a la seva història.

Podem fer coses difícils

Molts dels desafiaments que afrontem en la societat actual estan coberts en aquest llibre — i molt ben tractats, amb molts exemples i explicacions il·lustratius. Això converteix a Indomable en un recordatori ideal de la importància de prémer el botó de pausa, de reflexionar sobre els nostres rols i patrons socials —i familiars— i de quina manera els transmetem als nostres fills.

Dades curioses sobre Indomable i Glennon Doyle

• Elizabeth Gilbert, autora bestseller i amiga de Doyle, va donar la seva opinió d’una versió primerenca del manuscrit d’Indomable i va suggerir un canvi de to en la veu narrativa per a així aconseguir una connexió més íntima amb el lector.
• Les primeres línies del llibre són difícilment superables: »Fa quatre anys, casada amb el pare dels meus tres fills, em vaig enamorar d’una dona.» (Qui no vol continuar llegint després d’una obertura així?)
• L’autora està actualment casada amb la (retirada) estrella de futbol americana Abby Wambach.
• Glennon Doyle ha recaptat més de 25 milions de dòlars per a famílies, dones i nens en crisis a través de la seva fundació Together Rising
• Indomable va ser escollida per Reese Witherspoon per al seu club de lectura Hello Sunshine.
• Indomable és la tercera autobiografia de Glennon Doyle i només té 45 anys…
• L’autora també té el seu propi podcast (‘We Ca Do Hard Things’ | Podem fer coses difícils) i ha aconseguit un rècord de seguidors en molt poc temps.
• La cantant Adele ha assegurat que Indomable la va ajudar en un moment crític de la seva vida: “Estic més que llesta per a mi mateixa després de llegir aquest llibre. És com si hagués viatjat a l’interior del meu cos per primera vegada.”

La vida és dura; els amics han de ser llocs segurs l’un per l’altre.

Glennon Doyle